Vilafranca, escenari del recorregut centenari dels Nens del Vendrell
47 actuacions que expliquen una història compartida
Els del Vendrell feien vermella la Festa Major de Vilafranca. Els del Vendrell eren, naturalment, els Nens del Vendrell, els castellers del Baix Penedès que cada any venien per la Festa Major. Ells i els de Valls, d’un vermell més fluix. Rosat.
I diem que venien des de sempre. Parlem de les festes viscudes per la generació dels nascuts en la postguerra i que van obrir els ulls a la memòria a començaments dels cinquanta. Des de sempre vol dir, doncs, això: dels cinquanta ençà. I ara hem sabut que els Nens del Vendrell han vingut a Vilafranca 47 vegades. Anys, diuen, i ho sabem per les estadístiques oficials de la colla que han publicat en el llibre Cent anys, cent actuacions.
Aquestes dades afegeixen que la ciutat més visitada pels vendrellencs ha estat Barcelona i, després, Vilanova: 51 anys i 49, respectivament. Vilafranca és la tercera ciutat visitada. Les xifres desmenteixen una convicció popular: que Vilafranca és una vila de preferència o tendència vendrellenca, no se sap si per part d’ells o dels d’aquí. Ara està més clar...
Tot i això, en Jan Julivert, el mític cap de colla dels Nens del segle XX, va afirmar, joiós i polèmic, que «els castellers del Penedès no necessitem dels de Valls per fer grans castells» el dia que els Castellers de Vilafranca acabaven de fer el seu primer quatre de vuit.
El segle XXI
I encara més: els Nens del Vendrell —i els seus precedents— visiten Vilafranca des dels inicis del segle XX, i és des del 1927 que consten en programes. Abans de la guerra, durant la República, van venir a la Festa Major cada any. I la seva presència fou constant fins a finals dels setanta; en els darrers decennis del segle passat, les vingudes foren més esparses... I és en el segle actual que la colla vendrellenca ha vingut només cinc cops en un quart de segle. El segle XXI, doncs, el vermell vendrellenc s’afluixa o és substituït pel vermell local dels Xicots i dels Joves vallencs.
Vedella amb pèsols
Ho va explicar en Joan Sol l’any 1970 en una festa castellera celebrada al Casino. La seva forta afició castellera s’afermà gràcies a la vedella amb pèsols, plat que li agradava a ell i als seus amics —els Serracames, que jugaven a futbol contra el VAC, entre d’altres—, i que anaven a menjar a una fonda del Vendrell, prop d’on assajaven els Nens. Allà van travar amistat amb castellers, entre ells en Jan Julivert.
La vedella amb pèsols cuinada a la vendrellenca és, doncs, una de les arrels de les actuals colles castelleres de Vilafranca. O una causa prou important entre les motivacions per fer castells. Val la pena tenir-ho en compte...
De la gastronomia a l’amistat, i d’aquesta a les colles. A partir del moment que a Vilafranca s’organitza la colla local, els Castellers, als anys quaranta, la relació va ser més fonda i nasqueren amistats que perduraren. També amb vallencs d’una colla i de l’altra. Discernir aquí el grup d’amistats és una feinada, perquè també hi ha emprenyades...
Amb la colla vendrellenca, la història registra una etapa de seriosa col·laboració, especialment entre castellers bons, i n’és una mostra gràfica escaient la fotografia dels castellers que feren el primer tres de vuit descarregat en la postguerra pels vendrellencs, per Santa Teresa de 1951, entre els quals hi ha un bon gruix de vilafranquins. Especialment, al pom de dalt.
És un moment important que té com a xacra la que es coneix en l’argot dels cronistes històrics castellers com la «guerra dels enxanetes».
Proves a la carnisseria
Durant l’ofici de la Festa Major, a Vilafranca es «feia» una altra festa no escrita en cap programa ni regida, encara menys, per cap protocol festiu. Les pastisseries repartien pastissos encomanats pels clients, els balls esmorzaven, les mestresses de casa cuinaven el dinar, als forns es rostien ànecs i capons de moltes famílies, en Pepitu Feliu preparava el petit refresc per al predicador... I els castellers feien proves.
Les proves castelleres venien a suplir —o reforçar, siguem positius— els pocs assajos fets per les colles. Era un ritual. Es provaven poms de dalt i trams del cos dels castells. Potser hi participava més la canalla que no pas els baixos i les crosses.
Els de la Colla Vella de Valls feien les proves a la placeta del campanar. Un lloc recollit, però no amagat. I els del Vendrell anaven una mica més enllà, a la carnisseria: a la plaça de l’Oli, a l’ombra, o davant la peixateria.
L’Anxaneta de plata
Els anys gloriosos dels Nens del Vendrell van ser els del concurs Anxaneta de Plata, que es feia el dia de Sant Fèlix. Van ser un revulsiu que va mantenir l’ímpetu i l’afecció quan va afluixar el concurs de Can Jorba. I, com ja hem recordat, van ser l’espoleta del concurs de Tarragona.
Durant les Festes Majors del concurs vilafranquí, era bonic veure els vendrellencs passejar al vespre a la processó, tot mostrant l’escultura guanyada al concurs del migdia.
Llavors encara les colles foranes anaven a la processó i s’acomiadaven de la vila el dia 30, acabada l’Entrada, aixecant uns pilars de comiat davant l’Ajuntament. Al migdia, acabada l’actuació, era costum que els caps de colla pugessin al despatx de l’alcalde i el saludessin, juntament amb els administradors, i comentessin la jugada...
L’esposa d’un administrador recordava, al cap d’anys, que en Jan Julivert li va comentar: «Senyora, a cinquanta i escaig d’anys encara he fet avui la torre de set». No era fatxenderia ni ganes de gloriejar-se de cap esforç; era, segons el record, l’explicació del que costava trobar gent per fer castells. Aquell any havia plogut durant l’actuació del migdia de Festa Major, però van plantar el quatre de vuit i la torre de set, i la plaça estava plena de gent amb paraigua. N’hi ha fotografies.
Ni en Jan ni els altres podrien preveure, fregant els seixanta anys, com creixeria l’afició, com evolucionaria la tècnica i com s’arribarien a plantar castells grans. En Jan ho va pressentir en guanyar el concurs de Tarragona de 1970 i haver dirigit i recuperat els castells amb folre.
Comentaris