De Vilafranca a Tarragona: l’origen de la represa del Concurs de Castells
Antoni Ribas explica com la rivalitat entre Valls i el Vendrell va encendre la metxa d'una competició viva
El Concurs de Castells de Tarragona és fill de Vilafranca. Ras i curt. I pesi a qui pesi. La represa dels concursos de castells l’any 1970 va ser gràcies a la rivalitat entre les colles Nens del Vendrell i Vella de Valls, que no s’havia pogut mesurar a Vilafranca quan es convocava el concurs Anxaneta de Plata pel dia de Sant Fèlix.
Tarragona, gràcies a l’impuls de Pau Casals i d’altres patricis, havia estat la plaça on s’establiren els concursos de castells als anys 30 i també els anys 50 del segle passat. Però a finals de la dècada dels 60 era només una referència històrica i hi havia ja una bona massa de seguidors dels castells que no els havien viscut. Només se n’havien fet cinc convocatòries (a més de les tres de Barcelona i les úniques de Valls, el Vendrell i Reus). L’any 1970 feia 14 anys que a Tarragona no es feien concursos de castells.
Des de 1964 a 1970 hi va haver les convocatòries dels concursos de Can Jorba, a Barcelona, al Portal de l’Àngel, i quan aquests finiren el 1966, Vilafranca va engrescar-se a fer concurs el dia de Sant Fèlix i el trofeu, a més dels diners, era una Anxaneta de Plata, escultura modelada per en Jaume Mercader Miret. Se’n van fer quatre (1968, 1969, 1970 i 1971) i van animar la vida castellera. I la polèmica!
L’any 1968 la colla Nens del Vendrell estava en bona forma i tenia en el seu haver el pilar de sis. El seu segon i el terç —n’Ollé i en Benet— eren uns castellers d’antologia i això permetia encarar-se amb els grans castells que llavors eren el quatre de vuit, la torre de set i, si era possible, el tres de vuit, castell que va donar la victòria a la colla Vella a Can Jorba, el 1966. Castell que van plantar en la darrera ronda.
Tenir el pilar de sis era com tenir un peu al camp base de l’Everest. Era, en llenguatge muntanyenc, haver fet l’Annapurna, que és el primer vuit mil que va coronar-se. I amb la carta de pilar de sis, els Nens del Vendrell accepten les bases del concurs de Vilafranca i hi venen eufòrics.
Empenta municipal
L’empenta per fer el concurs de l’Anxaneta de Plata es deu a diversos caps de brot castellers locals, entre els quals hi havia l’alcalde Lluís Melo, peça essencial pel que representava i per l’economia del concurs. El 20 de març de 1968 el ple municipal aprovà crear el trofeu i es va crear un secretariat per organitzar el concurs. En Joan Sol, en Lluís Solsona, en Surià, que eren administradors, també constituïen un grup casteller compacte. I van tirar endavant. Anys anteriors, quan s’havia volgut fer algun simulacre de concurs per la diada del dia 30 d’agost, sempre havien sorgit problemes de darrera hora.
Un punt essencial en el protocol, no escrit, dels concursos castellers era la reunió prèvia, o les reunions, per establir —i discutir!— les bases. Val la pena assenyalar-ho perquè en aquestes reunions es mostrava una astúcia pagesa de tractant de bestiar i de venedor-comprador de la collita. La puntuació de cada castell era el punt essencial i cada colla feia valer el que tenia com a segur. Encara ara el barem de puntuació dels castells —a un altre nivell— és un dels elements que permet obrir un debat, tot i que s’ha arribat a un punt d’entesa majoritari...
La Vella no està per concursar
La Vella de Valls llavors no passava per un bon moment, tot i que van respondre amb coratge i fermesa l’envit del pilar de sis del Vendrell amb un ben airós pilar de sis amb el mític Batet a terços, rivalitzant amb en Benet del Vendrell. Davant la convocatòria del concurs Anxaneta de Plata, el dia 30 d’agost, van decidir no acudir-hi. S’hi van negar en rodó, per més que amics, influents i autoritats intentessin convèncer-los. El gran argument era que el concurs es feia en un dia feiner —el 30 d’agost només és festa a Vilafranca si no cau en dissabte o diumenge— i ells no podien presentar-s’hi amb tota l’alineació. I no es van moure d’aquí. No van baixar del burro de cap manera.
I el primer Anxaneta de Plata va fer-se sense els vallencs, ja que l’altra colla, la Muixerra, estava desorganitzada. Alguns deien desfeta, però la Muixerra a Valls no mor mai.
Van participar en la convocatòria els Nens del Vendrell, els Castellers de Vilafranca i els Minyons de l’Arboç. Hi faltaven les colles de Tarragona i de Barcelona. I van guanyar-lo els del Vendrell.
L’any següent, el 1969, tornava a convocar-se el concurs i es mantenia viva l’expectació de si es veurien cara a cara Valls i Vendrell. I a Vilafranca, a l’estiu de 1969, hi tornava a haver un segon setmanari, el Tothom. Havia nascut el febrer d’aquell any —la seva prehistòria és tan llarga com una colla castellera— i competia amb el Panadés, el setmanari sorgit de la Falange i mantingut amb tot el suport per l’Ajuntament. Els redactors del Tothom van veure clar arribar-se a Valls a entrevistar els prohoms de la colla Vella i parlar de per què no venien al concurs.
Cap a Valls
Dit i fet. A mitjan agost —el mateix dia que vam enterrar Agustí Camplloch, jove amic de la redacció, mort de repent— vam anar a Valls. Érem en Joan A. Ortiz, que hi posà el cotxe; Matilde Batalla, que hi posà el casset; i jo. No coneixíem directament a ningú. Només sabíem que en Josep Gasqué, Pep de la Llet, era el cap de colla i que el podíem localitzar al cafè Ca l’Amada.
El cafeter de Ca l’Amada va indicar-nos la casa del Pep de la Llet. Vivia al barri dels Xiquets de Valls, una urbanització de cases aparellades que els castellers de la colla Vella havien impulsat a l’entrada de Valls, a la carretera del Coll de Santa Cristina. Masia Bou, també en deien. I vam anar allà. El Pep de la Llet va avenir-se a parlar amb nosaltres i ell mateix va anar a buscar un company, en Jaume Vinyes, i amb ells vam asseure’ns i vam parlar. Vam gravar la conversa. Vam xerrar prop d’una hora o més. La xerrada va ser franca i clara.
I vam publicar l’entrevista en una doble plana del Tothom de Festa Major. Un número que a la portada hi havia la foto en color de la primera torre de set que els vilafranquins van aconseguir a la Festa Major d’Igualada. Era una portada en color, una quadricromia, llavors una gosadia tipogràfica perquè era caríssim imprimir en color.
Va ser una bomba informativa. Un scoop en tota regla.
Vegem alguns ítems: «Si volen, firmem enguany el contracte per l’any que ve». «Concursos en un dia de cada dia, no». «Sempre que ens hem jugat alguna cosa amb els del Vendrell hem guanyat nosaltres». «Si feu el concurs el diumenge, pels mateixos calés venim el dia 30 i el dia del concurs». «Tenim en cartera el cinc de vuit i la torre de vuit amb folre». I d’altres.
Valls tampoc el 1970
El concurs del 1970 tampoc va comptar, però, amb la colla Vella de Valls. Sant Fèlix queia en diumenge i, per tant, un dels requisits —el més fonamental— dels vallencs es complia. Què va passar?
Escric de memòria. A la reunió per decidir i pactar les bases del concurs van acudir els representants de la colla Vella i, al cap d’una estona de parlar i discutir, van abandonar la reunió al·legant que no s’entenien i aquest va ser l’argument per no acudir al concurs. Deien que les bases eren «descaradament» favorables al Vendrell; discrepaven de la valoració del cinc de vuit, del quatre de vuit amb pilar, també que estava devaluat el pilar de sis, que no es definia el nombre de castellers del folre...
Tot això va anar-se sabent després, de mica en mica. També s’explicà pels carrers de Vilafranca que els vallencs havien acudit amb un home més a la reunió i que algun d’ells ja venia disposat a trobar-hi pegues.
A Vilafranca, per Sant Fèlix del 1970, els Nens del Vendrell van coronar el pilar de sis i el de set, completaren el quatre de vuit i la torre de set i feren un intent de tres de vuit.
Els diables van escarnir els de la Vella en un versot que deia:
«Els de Valls han fet el bot
i no volen concursar.
Ai, no et fot!,
tenien por de guanyar».
L’esca, però, estava encesa.
Tarragona en marxa
Tarragona va saber-la aprofitar.
I el 30 d’agost, a finals de setembre, va acomboiar-se el concurs de Tarragona, traient la pols a la plaça de toros... I el repte era el que havia llançat el Pep de la Llet: la torre de vuit. I l’atot, els pilars.
Al Vendrell s’assajava a la plaça davant l’església i l’Ajuntament i en Jan Julivert donava les instruccions amb un micròfon. Tothom improvisava amb els folres perquè ningú n’havia fet. En Jan Julivert, en un assaig que vaig poder veure al Vendrell, els deia als del folre: «No empenyeu (apreteu) massa, aguanteu, el pes que vindrà us assentarà». A Valls assajaven fort.
El dia 27 de setembre, Tarragona va ser una festa castellera. El vell protocol dels concursos dels anys 50 es va posar en marxa. Les colles es congregaren a la plaça de la Font i van anar en cercavila fins a la plaça de toros. Els de Valls portaven la bandera de la colla —i, em sembla, una gàbia amb coloms missatgers—; als carrers hi havia color, gralles i expectació. A la plaça, però, hom podia moure’s-hi amb comoditat i els periodistes que estàvem a l’arena podíem anar d’un rotllo a l’altre. La competició era renyida.
Van guanyar els Nens del Vendrell fent els mateixos castells que la Vella. Foren: pilar de sis, pilar de set i torre de vuit amb folre. El Vendrell descarregà el pilar de sis i la torre de vuit i només carregà el pilar de set. Valls els carregà tots tres castells, però no els descarregà. La colla Vella va tancar la diada amb la proesa del quatre de vuit amb el pilar de sis al mig, un castell mai vist. No arribà a carregar-lo i quedà en intent. La caiguda fou grossa. Llavors es parlà de diversos lesionats, algun amb un os trencat.
Valls no va poder desplegar una pancarta que deia «Els castells són cosa d’homes i no de nens», que volia contestar una pancarta —aquesta sí que es desplegà— vendrellenca en què es veia una tomba i un RIP a «Xiquets de V...». Mossèn Joan Vives Surià, present a la plaça, va enrabiar-se i esbroncà els qui la portaven. Mossèn Vives parava a segons el quatre de set amb sotana.
El concurs, però, feu arrels. Són les que ara fan l’esponerós arbre —pi de les tres branques metafòric, si es vol...— en el que bianualment hi veiem els fruits.
Comentaris