Els 100.000 de Sant Boi: 50 anys de la primera Diada després del franquisme
La concentració de l'11S de 1976 a Sant Boi era una xifra gran i constituïa la primera gran concentració del catalanisme
Van ser 100.000 persones?
La celebració de l’Onze de Setembre, llavors encara no s’estilava dir-ne Diada, va ser laboriosa i plena de dificultats. El motor era l’Assemblea de Catalunya i, al seu costat, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, dues institucions sorgides en la clandestinitat i vivint encara en la clandestinitat.
L’Assemblea de Catalunya era una força ja prou popular perquè, des de feia temps, a cada localitat que bullia políticament s’hi havia constituït un grup de l’Assemblea i s’estaven fent, amb una velocitat sorprenent, assemblees populars unitàries. Ser unitari un organisme volia dir que en ell hi havia la representació dels partits polítics clandestins i tots convivien en pau civil.
L’Assemblea de Catalunya, creada el 1970, tenia un ideari simple i molt clar: els quatre punts que es resumien en Llibertat (llibertats democràtiques), Amnistia (una àmplia amnistia pels represaliats del franquisme) i Estatut d’Autonomia (recuperar els principis de l’autogovern establerts en l’Estatut de 1932), i el quart punt, que no entrava en l’eslògan ni el crit que enardien, era que es col·laboraria amb totes les altres forces de l’Estat espanyol per conquerir la democràcia.
Els 4 punts de l’Assemblea mobilitzaven
El Consell de Forces Polítiques reunia els partits polítics que clandestinament existien a Catalunya, llevat dels de la dreta, perquè eren més recents i no estaven encara tan enrotllats... S’havia constituït al cap d’un mes de morir Franco! I comptava amb la llarga experiència de lluita, i patiment, dels partits que mai van renunciar a ser-ho des de l’ensulsiada de 1939.
L’Onze de Setembre, doncs, comptava amb una potència forta i una reivindicació clara. Tenia el precedent de les grans manifestacions del mes de febrer de 1976, de la Marxa de la Llibertat l’estiu també del 76 i de totes les diverses concentracions i actes que s’anaven fent arreu. El 1976, tot i alguns temors, era un viure constant d’excitació política que es descobria i engrescava.
El Govern central, presidit per Adolfo Suárez, havia obert escletxes i mantenia contactes, o els buscava, amb l’oposició. Tot i això, mantenia una mà fèrria en alguns aspectes de la vida: manifestacions, concentracions, esquerranismes, catalanismes... Volia i dolia. Sabia que havia de negociar amb l’oposició, però volia fer-ho sense perdre tot el poder i sabent que en algunes i moltes coses havia de cedir.
L’Estatut d’Autonomia o el grau d’autonomia política per a Catalunya era un dels aspectes discutits. I molt. Només cal pensar que la Generalitat havia estat derogada per decret de Franco i restablir-la, si políticament era un os difícil de rosegar pels franquistes, legalment era també un trencacoll. I no es reclamava la Generalitat, es reclamava l’autogovern; és a dir, molt més, si es podia.
A l’estiu ja es veia a venir l’Onze de Setembre
Clandestinament es va constituir una comissió organitzadora unitària, seguint la tradició que s’havia establert anys enrere. I ells van posar fil a l’agulla. Darrere hi havia els partits. Els partits grossos —PSUC, les dues corrents socialistes, Convergència...— i independents de pes van posar-hi les millors persones per organitzar la festa.
La idea inicial era fer una gran manifestació a Barcelona. Però el governador civil, Salvador Sánchez-Terán, un home que no venia del franquisme pur, més aviat era de tradició de l’Acció Catòlica madrilenya... no va veure gens bé que es fes a Barcelona. I s’hi va oposar de totes totes. Què temia? No s’explicitava, però temia la reacció dels militars, d’una banda, de grups bel·licosos franquistes, de franquistes d’arreu de l’Estat... Catalunya sempre ha fet por, i més quan es reclama des de la vessant nacional.
Aquest primer Onze de Setembre tot eren presses per concretar i el governador no volia cedir. Els periodistes ho sabem bé perquè no paràvem de buscar informació —era força difícil— amb els de la comissió. Al final va ser Josep Benet qui va aportar la possibilitat de Sant Boi.
A Sant Boi, a l’església parroquial, en una capella lateral a l’esquerra de la nau, hi està enterrat Rafael de Casanova, el qual era conseller en cap de Barcelona el dia de la caiguda de la ciutat 11 de setembre de 1714, presa per la brutalitat de les tropes borbòniques. Casanova va sortir amb la bandera de Santa Eulàlia, llavors un estendard emblemàtic pels barcelonins, i enardí la lluita contra els invasors, i caigué ferit al baluard de Sant Pere de la muralla, més o menys just en el lloc on ara hi ha el monument, que expressa la ferida del conseller aguantant la bandera.
Benet i els seus amics polítics de la resistència en anys foscos (1940 i 50) havien fet alguns anys accions el dia 11 de setembre anant a Sant Boi a honorar la tomba de Casanova.
Dit i fet. Cap a Sant Boi. Calia mobilitzar i evitar que fos un fracàs... i a Sant Boi no s’hi va cabre. Des del migdia ja hi havia gent que havia matinejat per evitar cues o talls intencionats de trànsit. Els trens del Baix també anaven atapeïts... I la concentració es va convocar a la plaça de Catalunya, a l’Eixample de la localitat, i es va pelegrinar a la parròquia a visitar la tomba de Casanova.
Un míting sonat
El míting va estar ben organitzat i ben sonoritzat. Un gran escenari presidia una cortina amb la bandera catalana procedent del Casal de l’Espluga de Francolí amb l’encuny dels Carulla-Gallina Blanca, una tarima per als oradors i una petita estatueta de Casanova al faristol dels papers.
L’estructura de l’acte, els tres oradors i la seva representació expliquen gràficament el que era la política unitària d’aquell moment. Miquel Roca, secretari general adjunt de Convergència, fou la veu dels partits polítics; Octavi Saltor, un advocat i literat procedent del catalanisme de dretes (Lliga), pels grups no alineats; i Jordi Carbonell, per l’Assemblea de Catalunya.
I tots van reclamar el mateix: llibertats, democràcia i autogovern. Els seus discursos encara són una peça oratòria política ben sòlida. «Que la prudència no ens faci traïdors» va ser una de les frases que va tenir més èxit a posteriori. La digué Carbonell i era una seriosa advertència per a les negociacions que es feien i es farien i els alts objectius que es fixaven. No es va reclamar el retorn de Tarradellas, encara.
I polítics castellans, tant clandestins com els catalans, que van venir a la Diada, recordo Tierno Galván i altres, van deixar caure alguna opinió que no encaixava amb el concepte d’autogovern com el que llavors reclamaven els catalans... Altres temien el poder dels comunistes.
Com a aspectes festius, banderes, pancartes i eslògans, val la pena destacar que a la plaça de Catalunya van fer-se castells. Pilars i alguna torre... espontanis i poc sòlids. El que recordo millor és un pilar de quatre en què pujà de terç en Sala, de Vilafranca. I com a aspecte de control, cal recordar que, per les emissores de ràdio, el míting es va emetre amb un minut o dos de retard, ja que va establir-se un «bucle».
Els 100.000
Anem a la xifra. En acabar l’acte, amb altres periodistes vaig anar als peus de l’escenari a comentar i tafanejar... Vam preguntar quanta gent creien que hi havia a la plaça. Llavors no es tenia altre mètode de comptar que l’ull i la competència del qui ho feia. «50.000-60.000 persones», deien, «potser més, ves a saber...», i va consolidar-se la xifra de 80.000. En Fèlix Cucurull, un prohom del catalanisme, va dir: «Per dir 80.000 podem dir 100.000». I així va quedar.
En arribar a la redacció de l’Avui i parlar amb el director, Josep Faulí, aquest preguntà per la xifra i li vaig explicar com havia anat la conversa. «Deien 80.000, però en... ens va dir que per posar 80.000 ja podíem posar 100.000». I en Faulí, decidit, va dir: «Doncs, 100.000 i no en parlem més».
El titular va tenir sort. I la xifra de 100.000 persones és la que s’ha perpetuat. Hi ha opinions crítiques i assenyades que parlen de 30.000 assistents.
El cert és que la plaça es va omplir en quasi tota la seva capacitat de visió i oïda; hi havia gent a les teulades i cornises, la multitud feia goig i era una victòria. 100.000 persones era una xifra rodona i plena.
Vilafranca, encara amb el record de la Marxa de la Llibertat
A Vilafranca, l'11 de setembre no es va viure de cap manera especial. Tot i això, encara quedava ben viu el record de dues setmanes enrere, quan la Festa Major va ser significativa, sent la primera després de la mort de Franco i la primera en què es començaven a recuperar, amb més llibertat, expressions de cultura popular i reivindicació catalanista. Elements com l'arribada de la Marxa de la Llibertat el 29 d'agost van ser, en part, el preludi de la multitudinària manifestació a Sant Boi.
Mig segle després, aquells episodis permeten entendre fins a quin punt el 1976 va ser un any clau en la recuperació de les llibertats i de l’expressió pública del catalanisme a Vilafranca i arreu del país.
Comentaris