El progrés i la tradició: reflexions sobre la mostra de la I Exposició d’Art del Penedès
La mostra, que commemora el centenari de la “I EXPOSICIÓ d’ART del PENEDES” (sic), planteja una qüestió de primer ordre: fins a quin punt, es pregunta, aquella iniciativa va propiciar l’allunyament del vuitcentisme imperant a la cultura penedesenca en favor d’una modernitat que s’oposava als anteriors moviments d’ordre socio-cultural.
Tot i així, els textos que l’acompanyen deixen ben palès quin era en realitat l’objectiu últim dels impulsors d’aquell certamen: calia configurar teòricament una comarca, el Penedès, a la que, si bé s’era conscient dels trets diferencials que li donen personalitat, de les ciutats que la vertebren, li faltava, en canvi, el reconeixement geogràfico-polític i social amb què avui se la considera.
En aquest sentit, van ser fonamentals les conferències que van acompanyar l’exposició del 1926, com, per exemple, la de Jaume Valero Rivas (“Els límits geogràfics del Penedès”) o la del doctor Josep Estalella (“Avantprojecte d’un institut d’estudis penedesencs”).
D’altra banda, llavors, a fi de mostrar la unitat artística d’aquell Penedès, la mostra, a Vilafranca, també hi va aplegar obres procedents de les aleshores anomenades Marina del Penedès (avui, el Garraf) i Penedès de Baix (avui, el Baix Penedès).
De manera que, una tercera conferència, aquesta a càrrec de mossèn Manuel Trens (“Els factors de la producció artística”), va incidir en la vessant plàstica de l’exposició, la qual cosa, pel que fa a les obres exposades, ens retorna a la mostra actual de la capella de Sant Pelegrí.
Traslladem ara per un moment el simbolisme artístic al global de l’exposició, i valorem-la des de l’òptica d’un moviment que va presidir la creació catalana a les darreries del segle XIX i principis del XX.
Perquè, a la capella de Sant Pelegrí, el recorregut expositiu s’inicia amb un cartell del 1908 que anuncia la celebració de la “Copa Catalunya”, concretament, una “Carrera internacional de ‘Voiturettes’”. El firma Ramon Casas i publicita la primera cursa de cotxes mai celebrada a la Península Ibèrica per un circuit que unia Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles i Vilanova i la Geltrú. Vist avui, fàcilment convindrem que l’esdeveniment va ser un exemple tangible del corrent artístic que just un any després hauria de confirmar l’italià Marinetti: el Futurisme havia arribat per rendir culte als novíssims avenços tècnico-mecànics (automòbils, motocicletes, màquines de vapor) del moment. Aleshores, com que aquelles novetats eren la modernitat feta eina utilitària, a hores d’ara ja podem convenir que la cursa penedesenca es pot considerar tot un símbol dels canvis artístico-culturals i socials que ens han portat al moment present.
Ara bé, l’exposició que ens ocupa finalitza amb una imatge que, vista també amb mirada històrico-artística, resulta ser el pol oposat a tot el que va significar la modernitat. Es tracta de la talla barroca de sant Fèlix del segle XVIII, que es conserva al VINSEUM. Un sant, en fi, que mostra un rostre un si és no és angulós, però tan humil i devot com s’esperava que ho fos el del patró de Vilafranca. En resum que, amb una mirada simplista, es podria entendre que l’exposició ens acomiada anunciant-nos un un futur que ha de ser una involució en el temps. Tot plegat perquè, si bé la mostra comença amb una icona que anuncia la superació del vuitcentisme (el cartell de Ramon Casas), ara, al final del recorregut (amb la talla de sant Fèlix) és com si l’exposició ens obrís les portes a un futur que seria un retorn al passat més conservador.
Valorem-ho, però, tot plegat amb una mirada simbolista, i considerem seriosament tot el que significa la tradició (representada aquí pel patró de Vilafranca) en el seu sentit més ampli i transcendent. Convindrem aleshores que mai no s’avança des del no-res i que (que em perdonin els adanistes) qualsevol consecució de futur no pot ser ni fonamental ni definitiva si no la nodreix el passat. Dit d’una altra manera, seria el que un dia va cantar el valencià Raimon “qui perd els orígens, perd identitat”, o el que tan sàviament van conrear els poetes de la generació del 27, que tothora van ser avantguardistes, però sempre partint de la tradició.
De manera que sí, un sant Fèlix barroc acomiada l’exposició, però en cap cas per obrir-nos la porta a tornar enrere, sinó per repetir-nos que, gràcies a ell, Vilafranca conserva i valora unes tradicions ancestrals que any rere any es renoven i evolucionen, i que, per tant, enriqueixen bona part del seu teixit sociocultural. Tot plegat també perquè aquesta vila (i, per extensió, aquesta comarca) quan va ser l’hora va saber superar el vuitcentisme primer i el llast involutiu (aquest sí) del franquisme després. Ho demostra clarament el panell explicatiu que dona fe de moltes de les iniciatives culturals que han marcat el dia a dia de Vilafranca des del 1926, progressistes totes, i fruit, totes, de la societat civil (com fruit va ser de la societat civil aquella “I EXPOSICIÓ d’ART del PENEDÈS” amb la qual, a Vilafranca i a la comarca, s’inicià un recorregut de progrés sociocultural que ha continuat fins als nostres dies).
Aleshores, i sempre en aquest sentit, fins i tot es podria dir que la mostra de la capella de Sant Pelegrí també hauria volgut incidir en aquesta valoració que uneix tradició i progrés a partir de la imatge del patró de Vilafranca. Tot plegat perquè, quan arribem al final de l’exposició, la mostra també significa plàsticament que els avenços culturals i socials tenen com a base la tradició (que aquí encarnaria, com s’ha dit, el sant Fèlix barroc).
Estic parlant d’un últim panell que també mereix la nostra atenció simbòlica, un collage, en fi, de diferents cartells anunciant alguns dels actes culturals de tota mena, sempre progressistes, que s’han succeït al llarg dels últims 50 anys a Vilafranca.
Aleshores, entre tots, crida l’atenció una estampa de sant Fèlix, en aquest cas, per com s’oposa radicalment a la barroca abans comentada. La imatge, de la Festa Major del 1989, és obra del desaparegut Jordi Tort i, al meu entendre, simbolitza clarament aquesta realitat de què parlo: la de la tradició com a fonament indispensable de la modernitat. Dit d’una altra manera: la creació de Tort seria un exemple clar de com és necessari el coneixement del passat per avançar cap al futur.
Perquè, en aquesta “estampa” de finals del segle XX, la imatge del sant fuig absolutament dels paràmetres conservadors amb què se la va crear al segle XVIII (tot i que l’origen de la nova, és, no cal dir-ho, la referència vuitcentista). Aleshores, l’artista, en el seu moment, conscient del seu avui, va optar per crear un rostre absolutament contemporani que manifesta també el seu món interior. Perquè, en l’airosa bellesa d’aquest noi, que sorgeix d’una nit onírica, fàcilment hi endevinem un ésser sensible i un si és no és concentrat en si mateix. Una subjectivitat, en fi, que molt sovint caracteritza moltes de les creacions dels nostres dies, que és també un dels signes del nostre temps i que s’oposa radicalment a la impersonalitat pròpia de l’academicisme anterior.
Abans, però, d’haver arribat al final de l’exposició, haurem pogut admirar, per exemple, els bustos en bronze de Francesc de Paula Bové i de mossèn Manuel Trens (músic el primer, historiador apassionat de l’art, el segon), uns retrats que, tot i ser naturalistes, mostren ja una abstracció pròpia d’una modernitat que tot just s’iniciava.
Haurem vist també el bell i elegant retrat de Josep Carbonell i Gener, el promotor cultural catalanista. Dotat d’un cert fauvisme, el retratat, indolent i gentil, ens contempla des del seu viure amb mirada clara i neta mentre deixa caure una mà estilitzada a la manera de Van Dyck.
També ens haurà cridat l’atenció la còpia d’El cavaller de la mà al pit del Greco, el cretenc al qui Santiago Rusiñol va considerar paradigma de l’artista modern fins convertir-lo en el gran referent del modernisme català.
Fins i tot ens haurem aturat a contemplar la Tertúlia al niu d’art, que deixa constància d’unes trobades que a l’època sovintejaven per qüestionar l’art antic i trobar noves formes artístiques. L’autor, sense acritud, amb una certa comprensió afable, ha caricaturitzat els apassionats tertulians gràcies que els representa a la manera de l’avantguardista Kirchner, angulosos els trets i estilitzada la figura.
Tampoc haurem passat per alt ni la pinzellada gruixuda que caracteritza les Barques de bou a la platja de Vilanova d’Alexandre de Cabanyes, ni les llambregades de sol que n’il·luminen les veles. Reconegut pintor de marines i tertulià també d’Els quatre gats, aquesta composició de Cabanyes destaca per com desdibuixa la presència humana en favor de l’omnipresència de les barques.
Per acabar, no cal dir que així mateix haurem admirat la calidesa dels tons amb què l’ermita de Jafra domina l’aridesa del paisatge que l’envolta. Obra del polifacètic modernista Utrillo, la pinzellada solta, els tons tardorals i feréstecs dels turons, esdevenen un exemple evident del simbolisme que domina la composició, el qual es posa especialment de manifest amb la disposició central i lluminosa de la construcció religiosa, que tothora espera al caminant al final del camí.
En resum i per finalitzar, podem dir que ens trobem al davant d’una exposició que, si sabem valorar-la amb els ulls de la comprensió històrica, ens dirà molt més del que aparentment ens mostra.
Comentaris