top of page

"Irradiacions", on Xavier Hernàndez escriu com si pintés

6 hours ago
7 min de lectura

La pintura, la literatura i les emocions es troben en un llibre que convida a descobrir tot allò que s'amaga darrere d'una obra d'art


Portada del llibre "Irradiacions", de Xavier Hernández Ventosa.
Portada del llibre "Irradiacions", de Xavier Hernández Ventosa.

Valoració feta per Anna Ruiz el divendres, 6 de novembre de 2026, durant la presentació del llibre “Irradiacions”, de Xavier Hernàndez, a l'Agrícol de Vilafranca del Penedès.


Irradiacions, de Xavier Hernàndez Ventosa, és un llibre que neix d'una experiència molt concreta: la contemplació d'un conjunt d'obres d'art del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i la necessitat de l'autor de fer-les viure més enllà de la pintura o l'escultura.


No és, per tant, simplement un llibre sobre art, sinó un llibre en què una obra d'art provoca una altra obra d'art. El quadre o l'escultura són el punt de partida, però a partir d'aquí apareixen històries, personatges, èpoques, músiques, olors, llums i conflictes socials que acaben convertint-se en literatura.


És un diàleg entre dues arts: la pintura que genera literatura i la literatura que ens fa tornar a mirar la pintura. I aquí és on trobo que el títol és extraordinàriament encertat. En pintura, una irradiació “és aquell efecte de llum o de color que s'estén des d'un punt cap al seu entorn i el fa més intens i lluminós”. Això és exactament el que passa en aquest llibre: la llum d'una obra d'art s'irradia en la literatura.


En l'estructura hi veiem la llum que organitza el llibre, i també és una declaració d'intencions. Està dividit en tres grans moments del dia: Al matí, a la tarda i a la nit. La llum, doncs, no és només un tema recurrent, sinó l'arquitectura mateixa del llibre.


És un recorregut físic pel museu, però també emocional. A mesura que la llum desapareix, el llibre es va enfosquint. Comencem amb la bellesa, la infantesa, la religiositat, la música i l'amor, i acabem davant la pobresa, la solitud, la guerra, la crueltat i la mort.


La llum és la gran protagonista invisible, o potser intangible, de l'obra. Una llum que acaricia, revela i sedueix, però que també desapareix. I una foscor que amaga, oprimeix i denuncia. En aquest sentit, la progressió de la llum és també una progressió emocional.


La relació amb el lector

Una de les coses que més m'agraden del llibre és la relació que el Xavier Hernàndez estableix amb el lector. No sempre ens diu què hem de veure. Ens ofereix una interpretació, ens proporciona un context i ens acompanya en la contemplació de l'obra, però també ens deixa espai perquè siguem nosaltres qui acabem de construir-ne el sentit.


Les imatges de les obres seleccionades són la porta d'entrada a cadascun dels relats. L'autor ens dona les claus per mirar-les d'una altra manera, però no ens imposa una lectura única. I aquesta és una de les virtuts del llibre: ens convida a observar, imaginar i descobrir.


La religiositat és un dels grans eixos d'Irradiacions. Moltes de les obres seleccionades són de temàtica religiosa, però la religió també impregna les històries, el llenguatge i l'atmosfera dels relats. No és una religiositat plana ni estrictament eclesiàstica. Hi trobem fe i temor, tendresa i dolor, llum i ombra.       


És especialment interessant la manera com l'autor aborda les representacions de la Mare de Déu. A partir de les imatges marianes, ens mostra l'evolució de la representació femenina: de la figura romànica, rígida i solemne, a la Mare de Déu gòtica, més humana, jove i propera al seu fill.                                                             

També és significativa la lectura que fa de L'Anunciació, del Greco, on la Verge apareix agenollada llegint. Aquest detall permet introduir una reflexió sobre la dona culta i el seu paper en una societat profundament masclista. Una vegada més, darrere de l'obra religiosa hi ha una reflexió que va molt més enllà de l'art.


Un altre dels grans eixos del llibre és la representació de la dona.  De la dama angelicata a la dona prostituta, a la dona que representa el mal des d’Eva. Hi trobem la Mare de Déu, la nena, l'aristòcrata, la burgesa, la model, l'amant, la gitana, la prostituta i la dona vella i solitària. És com si el llibre fes un recorregut per les diferents maneres com la societat ha mirat i representat la dona.                                                                                                                          

Destaquen especialment les figures femenines de Marià Fortuny, Ramon Casas i Isidre Nonell. A la gitana, de Fortuny, la sensualitat i la vitalitat del personatge es manifesten en una prosa plena de suggeriments. En canvi, a les figures femenines de Nonell, la mirada es torna dura i ens acosta a la vellesa, la pobresa i la solitud.       

                                                                                           

També és molt interessant la lectura que fa d’Estudi, de Ramon Casas, on la model que es despulla queda exposada a la mirada de l'artista. Darrere de la sensualitat apareix una qüestió de poder i de vulnerabilitat femenina.                         


I no voldria oblidar Llúcia de la Marca, comtessa del Pallars Sobirà, representada a l'absis de Sant Pere del Burgal. La seva presència com a benefactora ens recorda que també hi ha hagut dones amb poder i capacitat d'intervenir en el món de l'art i de la religió, amb la voluntat també, d’obtenir un bon lloc al Paradís.


Sexualitat i tendresa

L’autor parla de sexualitat d'una manera molt particular. No ho fa de manera vulgar, morbosa, ni gratuïta, sinó amb sensualitat, metàfores, fina ironia i, sovint, una tendresa extraordinària.                                                                  

A L'ocàs, de Pablo Gargallo, els amants queden atrapats en un petó i una abraçada que l'escultor converteix en «una flama perpètua». Aquí apareix una de les idees fonamentals del llibre: l'art aconsegueix fer etern allò que en la vida és efímer. L'amor, el desig i la joventut passen, però l'escultura conserva aquell instant.  

                                                                   

La sensualitat també es relaciona amb la música, especialment en els relats vinculats al món del Liceu. La música de Chopin, de Wagner i l'èxtasi amorós arriben a confondre's, com si el plaer musical i el plaer físic fossin dues expressions d'una mateixa emoció.


Sota la bellesa de les obres, Irradiacions amaga també una mirada crítica sobre la societat. Hi apareixen aristòcrates, burgesos, religiosos, artistes, pagesos, obrers, prostitutes i pobres. Són mons que sovint conviuen sense arribar a mirar-se. A mesura que avancem cap a la nit, la denúncia social es fa més contundent.    

                                                                                                                 

A La catedral dels pobres, de Joaquim Mir, la bellesa arquitectònica conviu amb la misèria. I al Corpus, de Ramon Casas, la fastuositat de la processó contrasta amb la pobresa de les persones que viuen al marge d'aquella celebració. Hernàndez Ventosa descriu amb una extraordinària riquesa sensorial els colors, els perfums i la ginesta que omple els carrers, però aquesta bellesa no aconsegueix amagar la realitat. Ho resumeix amb una frase contundent: Als pobres no els acull cap plaça, cap façana... i els ha destruït la pobresa en què viuen d’ençà del dia en què van néixer. És en aquests moments quan l'art deixa de ser només contemplació i es converteix en consciència i denúncia social.


La guerra i el dolor

Hi ha altres temes que, tot i aparèixer en menys relats, tenen una gran força emocional. La guerra, per exemple, és present en L'edat de bronze, de Rodin, i en Els vençuts, de Marc Aleu. A través d'aquestes obres, l'autor ens acosta a la por, al sofriment dels soldats i a la crueltat de la destrucció d’un infant.


El suïcidi apareix a Ocell de golfa, de Lluís Masriera. Un jove, aparentment tranquil, espera en una cambra on una corda, gairebé invisible, anuncia la tragèdia. Xavier Hernàndez aconsegueix parlar de la mort amb una delicadesa extraordinària, sense necessitat de fer-la explícita.


I la mort també és present a El desconsol, de Josep Llimona, on l'escultura conserva per sempre el gest d'una dona vençuda pel dolor. La pedra eternitza un instant de tristesa. Tornem, doncs, a una de les grans idees del llibre: l'art atura el temps.


I Arribem a un dels grans valors d'Irradiacions: el llenguatge.  Els qui coneixem l'escriptura de Xavier Hernàndez sabem que domina el lèxic, les expressions populars, els adjectius i els registres lingüístics. Però en aquest llibre fa un pas més. La seva prosa esdevé més poètica, sensorial i carregada de recursos literaris.


Hi trobem metàfores, comparacions, contrastos i una riquesa lèxica extraordinària. Però, sobretot, hi trobem la capacitat de trobar la paraula precisa. Hernàndez escriu com si pintés. Els colors es converteixen en paraules, la llum en adjectius i els moviments de les figures en expressions plenes de vida.                                 

                                                                                           

Per parlar de la llum, no es limita a dir-ne llum: apareixen l'albada, la lluïssor, el fulgor, la resplendor, el reflex, el contrallum, l'ocàs i la penombra. Per descriure els cossos, hi trobem la pell, les espatlles, els teixits, les olors i els perfums. I els paisatges es transformen en experiències que podem gairebé olorar i tocar. És un luxe de llenguatge que no és ornamental perquè sí: serveix per recrear l'experiència de contemplar una obra d'art i transmetre'n l'emoció: ... la pluja s’ha xopat de l’or vell de la fageda.              

                                                                                             

També hi ha espai per a la ironia i la picardia. En el relat inspirat en La primera comunió, de Josep Llimona, l’autor ens mostra la seva faceta més trapella i juganera, amb una lectura plena de dobles sentits i una fina ironia que sorprèn el lector.


Hi ha moments en què tenim la sensació que Xavier Hernàndez ja no està descrivint les obres: està pintant amb les paraules. Els contrastos donen unitat al conjunt: llum i foscor, riquesa i pobresa, infantesa i vellesa, religió i sensualitat, bellesa i misèria, vida i mort. La literatura no es limita a explicar la pintura, sinó que intenta reproduir-ne l'experiència.


Quan llegim Irradiacions, no només veiem les obres: les olorem, les escoltem, les toquem i les sentim. I aconseguir-ho exigeix un coneixement profund de l'art i un domini extraordinari de la llengua.


Per tot el que us he explicat, crec que Irradiacions és molt més que un conjunt de relats inspirats en obres del MNAC. És un diàleg entre pintura i literatura i, sobretot, una conversa entre l'instant i l'eternitat.  

                                                 

Hernàndez Ventosa mira una obra d'art i deixa que aquesta obra irradiï: primer llum, després una història, un personatge, un sentiment, un compromís social i, finalment, literatura.                                                                                                                        

El gran mèrit del llibre és haver aconseguit una cosa gens fàcil: que la pintura deixi de ser només pintura i es converteixi en paraula, sense deixar de ser pintura. I que, quan acabem de llegir, tornem a mirar l'obra d'una altra manera, perquè ja no hi veiem només una imatge, sinó tot allò que el Xavier hi ha fet irradiar.      

                                                                                                         

Personalment, considero que aquest llibre representa una nova etapa literària de Xavier Hernàndez Ventosa, diferent de la seva escriptura habitual i, al meu entendre, excel·lent. Una nova manera de fer literatura que ens descobreix la seva capacitat de transformar l'art en emoció i en paraula.

Comentaris


Som el mitjà cultural de Vilafranca-5.png
bottom of page