"Cronos" i Vilafranca: reconstruir un atemptat encara massa proper
Hi ha pel·lícules que obliguen l’espectador a preguntar-se no tant què passarà com de quina manera s’arribarà fins allò que ja sap que passarà. Cronos, dirigida per Fernando González Molina, pertany a aquesta categoria. El desenllaç forma part de la nostra memòria recent i, per tant, no és aquí on cal buscar el principal interès de la pel·lícula. El repte és molt més complex: mantenir la tensió quan el públic coneix per endavant el destí dels protagonistes i convertir uns fets que ja coneixem en una experiència cinematogràfica.
González Molina resol aquest desafiament amb una narració de ritme sostingut, que entra ràpidament en matèria i evita que la introducció es converteixi en un peatge. La crisi avança amb una velocitat que deixa poc espai per a la pausa i situa l’espectador enmig del desconcert. La certesa sobre el desenllaç podria generar distància emocional, però el director opta per una estratègia intel·ligent: no convertir els atemptats en un espectacle, sinó posar la mirada en la gestió de l’emergència, les víctimes i les persones obligades a prendre decisions enmig del caos.
És precisament aquí on Cronos troba una de les seves principals virtuts. La representació del dolor fuig del tremendisme i del morbo. La càmera no necessita recrear-se en el patiment per fer-lo present. Hi ha contenció, respecte i una voluntat clara de preservar la dignitat de les víctimes. En una història que, per la seva naturalesa, podria caure fàcilment en el sensacionalisme, la pel·lícula prefereix suggerir abans que explotar.
Aquesta contenció no implica renunciar a la intensitat. Al contrari: la tensió neix de saber que allò que està passant va passar realment. No cal embellir la tragèdia perquè resulti dramàtica. La realitat ja conté prou horror.
El film dedica també una atenció considerable a la gestió institucional de l’operació i a la complexa distribució de competències entre la Generalitat i l’Estat, en un moment políticament incandescent, a només un mes i mig del referèndum de l’1 d’octubre. La reconstrucció de la comunicació interna de la Generalitat i del paper que van adquirir les xarxes socials com a canal directe amb la ciutadania constitueix un dels aspectes més interessants de la proposta.
I aquí Cronos encerta en una qüestió sovint oblidada quan es parla de gestió de crisis: comunicar també és gestionar. En una emergència, cada missatge pot condicionar la percepció dels fets, l’actuació de la ciutadania i la resposta de les institucions. La pel·lícula entén aquesta dimensió i la incorpora al relat sense convertir-la en una simple nota al marge.
Potser per això la meva mirada es deté especialment en aquesta part. Però més enllà de qualsevol deformació professional, és un dels elements que permeten entendre que Cronos no vol limitar-se a reconstruir què va passar, sinó també com es va intentar explicar i gestionar allò que estava passant.
La pel·lícula, en definitiva, sap que la credibilitat d’una reconstrucció no es juga només en els grans moments. També es decideix en els detalls.
Vilafranca, de l’escenari a la memòria
És en aquest punt on Cronos adquireix una altra dimensió per a Vilafranca del Penedès i la comarca. L’assassinat del vilafranquí Pau Pérez, una setmana abans de la Festa Major, va colpejar una vila que es preparava per viure els seus dies més importants de l’any. La seva presència en el relat cinematogràfic fa que aquella tragèdia, que durant anys ha estat una notícia, un record i una ferida, torni a aparèixer davant dels nostres ulls.
El funeral rodat a mitjans de novembre a Vilafranca, amb la basílica de Santa Maria com a escenari, és probablement la seqüència que millor concentra aquesta sensació. La ciutat deixa de ser un simple decorat i es converteix en part de la memòria que la pel·lícula intenta reconstruir.
Hi apareixen veïns i veïnes com a figurants i també mossèn Xavier Aymerich. Però el més interessant no són només els rostres reconeixibles, sinó tot allò que passa gairebé inadvertit.
El fred de novembre, per exemple, acaba entrant dins del pla. Enric Auquer deixa escapar el baf en un dels moments de la seqüència i, pocs segons després, el cigarret que fuma el seu personatge ajuda a camuflar-lo. És un detall minúscul, gairebé invisible, però també una petita mostra de fins a quin punt el cinema ha de negociar amb la realitat quan intenta reconstruir-la.
I no tot resisteix amb la mateixa precisió l’escrutini local. La porta principal de Santa Maria apareix amb una contraporta inexistent en la realitat. És una llicència menor i en cap cas compromet el desenvolupament de la història, però adquireix una rellevància especial quan l’espectador coneix l’espai que té davant.
És una de les paradoxes del cinema basat en fets reals: com més fidel vol ser una pel·lícula, més visibles poden resultar les seves petites infidelitats.
Quan els escenaris també recorden
Aquesta tensió entre realitat i ficció es fa encara més evident en la recreació de Cambrils. Vilanova i la Geltrú es converteix en el seu doble cinematogràfic i el passeig vilanoví resulta fàcilment identificable. Alguns dels establiments de restauració que apareixen en pantalla acaben de completar una geografia que, per a qui la coneix, difícilment passa desapercebuda.
Però aquesta mateixa familiaritat permet detectar una de les petites esquerdes de la reconstrucció: les llums nadalenques que decoren l’espai. L’efecte resulta inevitablement dissonant quan es contrasta amb la matinada del 18 d’agost que la pel·lícula pretén recrear.
És un anacronisme menor, però interessant. No perquè posi en dubte la pel·lícula, sinó perquè recorda que tota reconstrucció és, en el fons, una negociació entre el que va passar i el que es pot arribar a reproduir.
El mateix passa amb la televisió. Toni Cruanyes apareix com a presentador del Telenotícies amb els cabells i la barba blancs que es va començar a deixar anys més tard. El 2017, aquella aparença encara no formava part de la seva imatge televisiva.
Són petites esquerdes en una superfície que, precisament perquè intenta ser recognoscible, està sotmesa a una vigilància especialment exigent. L’espectador que coneix els carrers, les persones o les imatges originals acaba convertint-se, gairebé sense voler, en un detector d'errors.
Però potser és també aquí on Cronos resulta més interessant. Aquestes imperfeccions no anul·len la reconstrucció; revelen la dificultat d’intentar convertir una memòria encara viva en ficció.
El cinema necessita reconstruir el passat, però hi ha passats que encara no s’han convertit del tot en passat.
I aquest és el principal desafiament de Cronos. No només explicar uns atemptats que coneixem, sinó representar-los sense banalitzar-los; recrear espais que encara reconeixem sense fer veure que la ficció pot substituir la realitat; i construir tensió a partir d’uns fets el desenllaç dels quals ja coneixem.
El principal mèrit de González Molina és no confondre intensitat amb espectacularització. Cronos no necessita exagerar el dolor per fer-lo arribar. La tensió prové dels fets, de les decisions i de la consciència permanent que allò que estem veient no és una fantasia.
A Vilafranca, aquesta proximitat es fa encara més evident. El Cinema Kubrick s’ha omplert en aquestes primeres sessions, una resposta especialment significativa per a una sala local i per a una producció catalana coproduïda amb 3Cat. L’afluència diu alguna cosa més que l’interès per una estrena: diu que hi ha públic disposat a tornar a mirar una història que, per a molts, encara té noms, carrers i records propis.
La pantalla es converteix en un mirall.
I potser és aleshores quan Cronos troba el seu sentit més profund: quan deixa de ser només una reconstrucció dels fets i es converteix en una manera de tornar a mirar una memòria que, per a Vilafranca, encara queda massa a prop per ser només història.
Comentaris