top of page

Paquita Pascual: "Sempre he rebut més del que he donat"

Nov 6
5 min de lectura

La Paquita Pascual és una d'aquelles persones que bona part dels vilafranquins saben reconèixer. Amb ella, recordem la seva vinculació amb la Romeria a Montserrat, la seva feina a Càritas, la confecció dels vestits dels gegants i la Vilafranca de la seva infància.


Paquita Pascual, al menjador de casa seva. Foto: L'Espurna
Paquita Pascual, al menjador de casa seva. Foto: L'Espurna

Comencem per la Romeria, que enguany ha complert 100 anys. Hi has col·laborat durant molts anys i encara ho fas.

Abans, la Romeria la portaven l'organitzava el Cos de Portants, però un any hi va haver un petit problema, i mossèn Frederic Ràfols va dir que la Romeria no havia de ser dels Portants, sinó dels vilafranquins. Aleshores, es va canviar la junta per gent del poble i ens va cridar a uns quants, entre ells jo. D'aquelles persones que vam entrar en aquella junta nova només he quedat jo, però ara han entrat dos o tres membres nous, que som qui ho organitzem.


Què ha canviat en tots aquests anys?

Pràcticament, des que hi soc, sempre s’ha fet el mateix. Potser ha canviat una mica l’estil de com fem les coses. La Vetlla de la Nit, per exemple, ara és molt diferent i hi participa un ball de la Festa Major, que fa que vingui molta gent. Recordo que els primers anys va venir a tocar l’orgue un conjunt amb flauta i harmònica, que va ser molt bonic, i hem tingut moltes altres coses.


De la Romeria antiga hi ha coses que he trobat llegint, com el programa. Abans se’n feia, durant uns anys no se’n va fer i després es va tornar a fer. També fèiem una medalleta per donar a la gent, que els agradava molt. Aquest any, pels cent anys, hem fet un programa més maco i no fem la medalleta, però sempre procurem donar alguna cosa perquè la gent se’n recordi.



Paquita, et consideres una persona famosa?

No, famosa no. Però tinc molts anys i he viscut moltes coses: moltes anècdotes antigues. He estat gairebé cinquanta anys a Càritas, que ja és tota una trajectòria. També vaig estar vint anys en una botiga de joguines al carrer de Sant Joan i després vaig estar deu anys a l’Ajuntament.


De coses n’he fet moltes, però no perquè les hagi muntat jo, sinó perquè m’han vingut a buscar o perquè pensaven que servia per fer-ho. I estic molt contenta de tot. Sempre he rebut més del que he donat, i n'estic molt contenta.

Et sents agraïda?

Molt, molt, molt, de la gent de Vilafranca i de l’Ajuntament. He conegut quatre alcaldes diferents i amb tots m’he portat bé. Quan hi vaig, per qualsevol cosa, tothom em saluda. He estat sempre bé.


Al llarg de la teva vida has viscut l'evolució de Vilafranca...

Tota, sí, fins ara que tinc 91 anys. Estic molt contenta perquè he fet moltes coses per la vila, algunes d'aquestes vinculades a la Festa Major. Per exemple, abans de la Blanca Ferré, jo era qui feia els vestits dels balls. Teníem un petit taller i tots els vestits passaven per les nostres mans: reparacions, vestits nous, de tot. Fins i tot vam fer els dos gegants.


El ball de les panderetes, per exemple, és obra de la Maria Jové, i jo hi vaig col·laborar. Curiosament, va sortir d'unes colònies, fent vestits i dibuixos, i vam acabar fent aquelles panderetes blaves. Va ser boniquíssim.


Com era fer el vestit d’un gegant?

Hi havia una botiga on m’ajudaven a triar les robes. Després els vam fer en un magatzem de l’Ajuntament, perquè havíem de vestir-los i els gegants no es mouen. A més, no tenen els braços fixos, sinó tallats, i és una cosa molt complicada. Però els vaig fer i estic molt orgullosa d'haver tingut l'oportunitat.


Ara porten uns vestits més moderns que els que vaig fer jo. A mi em van dir que els fes de l’estil que anaven abans, només que amb robes noves, i així ho vaig fer. Ara el gegant va més elegant, ho han fet molt diferent. Però els temps canvien i nosaltres canviem.


Col·locació dels vestits dels Gegants de Vilafranca fets per Paquita Pascual el 1981. Foto: Jordi Valls, ACAP, Fons Tothom
Col·locació dels vestits dels Gegants de Vilafranca fets per Paquita Pascual el 1981. Foto: Jordi Valls, ACAP, Fons Tothom

46 anys a Càritas també devien donar per molt.

Sí, i tinc moltes anècdotes. Una que sempre recordo és un dia que vaig anar a esmorzar, com faig cada matí, i vaig estar xerrant amb una colla. Quan vaig anar a pagar, em van dir: "Ja ho han pagat". Un senyor havia pagat la nostra taula. Van passar vuit o quinze dies, vaig tornar a esmorzar i la senyora em va dir que aquell senyor era allà. Em va cridar i em va dir: "Aquest senyor és el que li va pagar l’esmorzar". Jo el vaig mirar i vaig dir: "Ja el conec!"


També recordo que la meva mare tenia uns veïns molt senzills, que no arribaven a final de mes. Tenien onze fills i els ajudàvem una mica. Jo anava a portar-los esmorzar. Anys més tard, un d'aquests fills em va conèixer i em va dir: «Vostè és la Paquita, que a vegades em portava a esmorzar, perquè a casa no en teníem». Vaig tenir una alegria immensa, perquè feia tants anys que no havia vist aquell xicot. És una anècdota molt bonica, perquè penses que la gent, després de tants anys, encara es recorda de tu.


Què trobes més a faltar de la Vilafranca d’abans?

La Vilafranca d’abans no té res a veure amb l’actual. Jo vaig néixer en un dels carrers més macos de Vilafranca, el carrer dels Ferrers. Hi havia de tot i no passava cap cotxe, fet que et permetia jugar amb tota una colla. Ara, però hem de comptar els que quedem vius d'aquella època, que som ben pocs.


Vaig gaudir molt d’aquell carrer. Anava a Sant Elies i recollia quatre o cinc nens del carrer per portar-los cap al col·legi. Quan tenia setze anys, el meu pare em deia que passés pel carrer dels Trinitaris per anar a Sant Elies. Jo, en canvi, anava per l’altre cap, allà dalt de tot, a la baixada, amb totes les nenes. Si em deien que havia passat alguna cosa, jo només sabia que no havia passat res. Eren anècdotes de canalla. Vaig tenir una infància molt bona amb totes les meves amigues.


Evidentment, la gent es recorda molt de tu.

Sí, i em fa molta gràcia. La setmana passada vaig trobar dos nois que em van dir: «Vostè era la meva senyoreta de Colònies». Abans em deien senyoreta; ara em diuen àvia. Vaig dir: «Oh, caram, no us havia vist!». I vam estar una estona xerrant. Anècdotes de quan era jove i del que he fet en tinc moltes, però són coses una mica personals.


Una última curiositat. Vas néixer l'1 de gener.

Sí, del 1935. L’1 de gener de l’any que ve faré 92 anys. Hi ha gent que diu que vaig néixer un altre dia, perquè vaig néixer l’1 de gener i tinc la identitat del dia 2. El meu pare va dir que l’1 era festa i no es registrava. El més curiós de tot plegat és que jo vaig néixer l'any 1935, i al meu DNI posa que vaig néixer el 1936. Em van dir que m’ho arreglarien i després van dir que tant se val. En canvi, la Seguretat Social m’ha hagut de canviar la targeta, perquè hi havia un any de diferència. Una targeta nova.

Comentaris


Som el mitjà cultural de Vilafranca-5.png
bottom of page